Publicat el 25.10.2018
La Generalitat
Valenciana ha convidat a diverses organitzacions (entre elles als ateus) a un
procés d'elaboració d'una estratègia valenciana per a la igualtat de tracte i
la no discriminació.
Lloable intent
burocràtic de justificar uns càrrecs, uns pressupostos, uns informes i unes
conclusions que almenys, en l'àrea sectorial d'Entitats Religioses, Laiques i
Atees, per als ateus, no tenen cap sentit, doncs es parteix d'un total
desenganxe a la realitat.
L'església
catòlica, entre subvencions, sous i exempcions rep prop de 12.000 milions.
Disposa d'uns
aparells de propaganda, tant privats (pagats amb diners públics), com a públics
(les televisions estatal o autonòmiques) per a fer arribar els seus missatges.
Cristians (i
d'aquí a una mica els islamistes) disposen del privilegi d'adoctrinar des de la
més tendra infància, ensenyant els seus dogmes i creences (superxeríes des
del punt de vista ateu), tant en col·legis concertats (sostinguts amb diners
públics), com en els col·legis públics.
On està la
igualtat de tracte ? Com ens anem a asseure els ateus a parlar amb unes institucions,
l'essència de les quals i funcionament, es basa en la discriminació i el
privilegi?
Les
administracions públiques, engolides en la seua pròpia burocràcia, diuen voler
identificar les situacions de discriminació, com si no fóra bastant evidents
sense necessitat de reunions sectorials, ni pesats informes encarregats a preu
d'or.
Unes
administracions que diuen estar preocupades a cercar instruments de lluita
contra la discriminació, però on l'única ocurrència consisteix a asseure a la
mateixa taula a David i Goliat, cuidant, açò sí, que David no dispose de
la seua fona amb la qual puga enfrontar-se a Goliat.
Partint de la
realitat, caldria posar en dubte i qüestionar certes idees, estereotips i
prejudicis que fan insuportable la més mínima convivència pacífica, llevat que
el sector estereotipat i prejudiciat, acatxe el cap, es resigne, i aleshores
sí, ací pau i allà glòria.
Com es va a
aconseguir tot açò, asseient en una mateixa taula a les totpoderoses maquinàries
catòliques, islàmiques, evangelistes, etc. plagades de professionals del xerraire,
de la psicologia de masses, ancorades
als seus textos sagrats, al costat de voluntarioses persones laiques o atees
que únicament disposen de l'eina del sentit comú ?
Algú pot afirmar
que els ateus no volem dialogar. Clar que volem dialogar. Però abans de
començar aqueix pseudo diàleg que proposa l'administració, haurien
d'eradicar-se uns privilegis ja plenament identificats i més propis de l'Edat
Mitjana que del segle XXI.
De res serveix
parlar de la igualtat entre home i dona, quan els interlocutors més poderosos,
amb més recursos, amb tota la seua maquinària proselitista, es dediquen a
propagar la idea que la dona és inferior a l'home, havent publicat fins i tot
llibres de com pegar-les sense deixar empenta.
Que acords poden
eixir quant a igualtat de tracte als col·lectius LGTBI, quan els cristians
arremeten durament contra ells, i els islamistes els tenen soterrats en vida o
condemnats a mort?
A quines
conclusions podem arribar respecte a la infància, quan la major font de
pederàstia la constitueixen els retors, que a més són protegits per tota la
jerarquia ?.
Quina finalitat
tindria aprovar unes mesures de sensibilització i no discriminació, que per a
ser efectives, necessàriament han de xocar amb la filosofia i els escrits que
les confessions religioses tenen per paraula d'un suposat déu ?
Com a persones
individuals, podem perdre el nord, desvariejar en els nostres pensaments, però
açò no hauria d'ocórrer en unes institucions públiques plagades de càrrecs universitaris
amb els seus corresponents màsters, que haurien de tenir clar, com a primer pas
per a lluitar contra la discriminació, el llevar els privilegis a unes
institucions la supremacia de les quals es basa precisament en el manteniment
de les discriminacions.
No perdem doncs
el temps, en unes actuacions on l'única igualtat i no discriminació que
s'albira, és la de la taula i les cadires on estaríem asseguts.
Crec que tens raó, Marc. Ara, quina es la nostra alternativa? Caldrà buscar-ne alguna. Emperò jo soc prou pesimista, tant pel que fà a la qüestió de l'ateisme, la Raó, la extensió del pensament crític, la lluita contra la misoginia, contra l'irracionalitat generalitzada... A vegades em demane qué som, en realitat, els essers humans i quines coses podem esperar de l'humanitat. Amparo Ariño.
ResponElimina